Quan tenia uns 17 anys la meva àvia de 77 es va lesionar.Disposava d’uns garrafons en un altell on emmagatzemava olis que ella aromatitzava amb herbes.
Va voler fer-se la valenta i va agafar un garrafó de l’altell, auxiliada per una petita escala però no va calcular la seva edat.
Sí, llegiu bé. No va calcular la seva edat, ni l’altura ni el pes del garrafó, com és d’esperar.
Ella no va tenir en compte que el seu cos va envellir. I el que per ella era un acte habitual (agafar el garrafó de l’altell) es va convertir en un desafiament a la llei de la gravetat.La garrafa pesava massa, li va doblegar el cos, i va intentar vanament que aquest no s’estampés contra el terra, desmuntant l’escala auxiliar.
El resultat va ser un bon cop al cap y una lumbàlgia que va patir durant dies.
Quan la vaig anar a visitar, la vaig renyar pel seu acte d’inconsciència ...
"Com pot ser fessis sola aquesta barbaritat, als teus anys???”
I ella em va dir: “Carinyo, no vaig calcular la meva edat...Perquè jo penso com sempre, però el meu cos envelleix i no em dono compte..i passen els dies, els mesos, els anys volant...I penso que aquesta vella del mirall és un quadre de l'àvia i no el teu reflexe.Algun dia et donaràs compte d’això que et dic”
La meva àvia va morir fa anys. La vaig estimar i l’estimo amb bogeria, perquè ella segueix amb mi.
Però avui als meus 35 anys m’he mirat al mirall que adorna la sala on rebem classes de dansa les meves companyes i jo. Totes som unes nenes quan ballem, ens riem com quan estàvem als patis dels col·legis de la nostra infància.Però al reflexar-nos al mirall, érem un grup de dones, mares gairebé totes amb fills prou grans com per començar a plantejar-te qüestions que ens enfonsen les arrugues que comencen a adornar el nostre rostre...
I vaig pensar en la meva àvia i dins meu em vaig dir…”vaja, crec que començo a entendre perquè vas agafar aquell garrafó..."
Beneïda inconsciència.
Zubel . Hestia 2007.
